
personal, com els anglos, i anar avançant cap al tema. Que se sàpiga d’on es ve, des
d’on s’escriu. «The purpose of this article», allò de la piscina i ja tens l’Antoni, a Chapel
Hill, explicant que la vida imita l’art, fellow researchers. Literally. O potser li caldria una
actitud més europea, una cosa més tècnica. Dissertació. Discurs del mètode. Al cap-
davall, si encara els respectaven, era perquè els americans no s’havien esbandit del tot
aquesta admiració cap a la vella Europa. I una jaqueta nova, li caldria. Filologia de
picar pedra per al ianqui embadalit. [...] Les obres havien de ser maduresacabadesro-
dones. Escriure, si, però no hi havia manera de concentrar-se amb aquella pudor de
resclosit. [...] Escriure com un vessament, com un sobreeixir. A la Laia no li havia fet
gaire gracia, però també era l’època i ell tampoc no va insistir. Era pretensiós, però
d’aquella mena de pretensió bona. La mena que després faria servir per explicar la
gestació de l’article, la intuició genial, el canvi de paradigma. El daimon, que em va
posseir. El rapte, l’engendrament. Ho havia d’escriure, però. I ho volia escriure, tot i
que «voler escriure» només té sentit en algú que ja ha escrit. Com a reincidència. Com
el pessigolleig d'un membre fantasma. Si no, té alguna cosa de frau. Jugar-se el tot pel
tot, això és escriure; la resta és hobby, diumengisme, opinologia. Poder dir, al final
d'un text, que se l'ha sobreviscut i que, precisament per això, et sobreviurà. La qüestió
era trobar-ne les ganes, esclar, quan semblava que a ningú no li interessava la crítica,
i ja no et llegien ni els col·legues d’especialització. Aquella sensació d’atròfia general,
d’immobilisme. Tots es movien sense parar, sí, però com es mouen les formigues als
formiguers dels museus d’història natural, aplaudides a l'altra banda del vidre. El baf
al cap, que l’alentia. Els dits rovellats, com quan fa temps que no vas en bici. Els dits
com dues cames diminutes que patien del menisc. Potser obrir alguna finestra, airejar
una mica l'estudi. O estirar un moment les cames i aprofitar per ordenar totes aquelles
idees ceballudes. Pe-lar-ne les capes. Potser si caminava una estona trobaria aquella
lucidesa del trip, de la zone, i llavors, vint pàgines d'una tirada, trenta, les que calguin.
Escriure l’article amb un ull al capítol de llibre, no fos cas que la cosa s’animés. (Ba-
gunyà, 2021: 181-183)
XIII. La lectura es un tête à tête con la teoría.
No quiero decir, ni mucho menos, que sea imprescindible que se dé ese milagro de
la identificación entre quien narra —quien sabe— y lo narrado: es un milagro que no
sólo acontece muy pocas veces, a mí de hecho, no me ha pasado nunca aquella cosa
de Unamuno de pensar que él era Pascal porque Pascal había escrito lo mismo que
él sentía o pensaba, sino que además la mayoría de las veces de las que parece acon-
tecer suele presentarse trampeado —con generalidades en las que es fácil que una
buena parte de la población lectora se sienta retratada como es muy fácil que un lector
de horóscopos sienta que el que redacta los vaticinios para la semana de los signos
zodiacales ha acertado a describir a un ser como él, sin que pare en la evidencia de
que si en vez de leerse lo que dice para los Cáncer leyera lo que dice para los Escor-
pios, también tendría motivos para sentirse descubierto, porque lo que se suele decir
son eso, generalidades, no eres una persona paciente pero deberías esperar a que den
frutos los esfuerzos de los últimos meses, aunque la familia haya sido para ti siempre
un refugio tal vez va siendo hora de que te plantees que hay más mundo ahí fuera,
cosas así, blanditas, dos de cada tres lectores pueden sentir el pellizco de «ah, me